Interiorisme amb història al Barri Gòtic / Barcelona
Restauració arquitectònica d'un habitatge centenari amb la petjada d'Antoni Gaudí
El punt de partida d'aquest projecte era realment excepcional: la vivenda contava amb un antic claustre de més de 500 anys i amb una intervenció de l'arquitecte Antoni Gaudí. Les interioristes Elina Vilá i Agnès Blanc van aplicar la seva filosofia de treball amb la màxima fermesa. Així van anar recuperant i rehabilitant un a un tots els elements arquitectònics originals, en una restauració moderna i honesta amb la història.
L'habitatge està situat en un immoble del barri antic de Barcelona, en una finca de finals del segle XIX del barri antic de Barcelona.
- Consta d'una planta d'uns 200 metres quadrats, més un pati d'illa i un espai annex que en realitat era part del claustre de l'antic convent de Sant Agustí, la façana trassera del qual està orientada al mateix pati d'illa. El claustre és una construcció amb 500 anys d'antiguetat.
- L'habitatge va servir com a magatzem de teles durant els últims 20 anys i, al moment d'iniciar la reforma, es trobava en molt mal estat.
Els propietaris d'aquest pis, ell danès i ella catalana, van adquirir aquest habitatge tan singular del barri antic de Barcelona i van encarregar a l'estudi vilablanch un projecte d'interiorisme i rehabilitació integral.
Sempre havien buscat espacis singulars, amb elements arquitectònics diferenciadors, però es van quedar fascinats amb les possibilitats que els oferia aquest habitatge, que comptava amb un antic claustre, una gran terrassa al pati d'illa i una petita glorieta, obra de l'Antoni Gaudí.
Des del primer moment, els propietaris, conscients del valor històric de l'habitatge, van ser respectuosos amb la rehabilitació i va compartir amb l'estudi la voluntat de recuperar i mantenir al màxim cada un dels elements originals.
- El principal objectiu comú era recuperar i rehabilitar cada un dels elements arquitectònics o estructurals de l'habitatge que tinguessin valor.
- La segona premisa era que todo fos molt neutre, blanc i clar.
- Per últim, volien una proposta estètica neta i minimalista, inspirada en l'estilo nòrdic, amb solucions i mobles de disseny contemporani.
L'objectiu de l'Elina Vilá i l'Agnès Blanch, responsables de l'estudi vilablanch, va ser recuperar al màxim tots els elements estructurals d'origen, maximizant les possibilitats de l'espai i adaptant l'estructura a les necessitats d'una parella jove amb un nen petit.
Inicialment, es va partir de dues propietats diferents, del mateix tamany, que es van unificar en una per aconseguir un únic habitatge principal.
El resultat va ser un pis de 180 metres quadrats amb accés a un pati d'illa d'uns 150 metres i un espai davant (l'antic claustre del convent) de més de 100 metres que seria destinat a zona d'estar i despatx del propietari.
La distribució de l'habitatge principal va ser la més adequada per a una família amb nens:
- Saló, menjador i cuina formen l'eix de l'habitatge, articulades en un espai únic i obert amb accés al pati, com si es tractés d'un loft.
- Al fons es situa l'habitació principal, amb la seva suite.
- A l'entrada de l'habitatge, hi ha dues habitacions interiors i un bany que donen a un pati de llums.
Una cop decidida la distribució, es van analitzar els elements estructurals per iniciar la reforma de l'habitatge.
- Els sostres no es podien conservar, no només perquè estaven en mal estat i no coincidien amb la distribució, sinó perquè realment eren molt senzills i no aportaven cap valor. Es van eliminar els diferents sostres de canyís originals i es va deixar un espai homogeni amb l'estructura de viguetes i revoltons a la vista.
- El claustre va ser la part de l'habitatge que va exigir més esforç i temps d'intervenció. La decisió presa va ser col·locar vidres fixes als marcs del finestras i a les balconeres i restaurar como a únic accés al claustro la porta tipus morisca, que és una peça de gran valor, de fusta macissa toda tallada en una sola peça sense motllures agregades.
- El paviment va ser portat expressament de Dinamarca, segons la proposta del propietari. És un pi Douglas, amb una veta gris i un tracatament blanquejador que sella el porus i li otorga molta resistència. Cada làmida medeix 5 metres de llarg per 25 cm d'ample i 2 cm de grossor. És el paviment que s'utiliza en molts espacis públics del nort d'Europa.
Es va ubicar a la part final de l'habitatge, amb accés directe al saló i al pati. És un espai pur i neutre protagonitzat per la llum i amb mobles de disseny contemporani.
La banyera està integrada a la zona de nit, situada davant del llit i la zona del bany i el sanitari s'ubiquen a un espai annex on també s'ha creat una gran zona de vestidor. El llit, les tauletes de la firma E15 i les làmpades de Louis Poulsen procedeixen de MINIM.
La glorieta és un petit espai d'uns sis metres quadrats que va ser dissenyada pel prestigiós arquitecte modernista Antoni Gaudí, per albergar l'orgue de l'antiga propietària, la marquesa de Castelldosrius.
Està annex al saló i compta amb un accés obert des de la zona de la televisió. Té una planta semicircular i està recorreguda per un finestral de fusta que també va ser restaurat. Actualement es dedica a espai de jocs dels nens, on s'acumulen els peluixos i tot tipus de jocs a la prestatgeria d'obra de la paret de l'entrada.
La cuina es situa a un extrem de la planta, amb una balconera sobre el pati central.
El mobiliari és el modelo Vela Aluminio, de Dada Cucine. La cuina es va dissenyar com un espai obert, amb una illa central on hi ha la zona de cocció i que serveix també de superfície per a dinars i esmorzars ràpids. La campana és un model de superfícies que compleix la seva funció sense interferir en l'espai. Els electrodomèstics integrats i la campana de l'illa són de Gaggenau. Els tamborets són el model Bertoia de Knoll.
Al davant s'hi situa la zona d'aigües i emmegatzematge que forma un volum de línies pures, tot en blanc laminat i un quadre central d'acer inoxidable.
La zona de dia ocupa el centre de l'habitatge. S'ha reservat un espai rectangular de gran alçada i molt llumiós, amb quatre balconeres que accedeix sobre el pati de d'illa.
S'ha concebut como un loft, on es desenvolupa la zona de dia i es suceeixen la cuina, el menjador i la zona d'estar, juntament amb l'accés del dormitori principal.
Un gran sofà tapissat en gris i situat al centre de la planta crea una àmplia zona d'estar molt versàtil. És el model Extrawall de Living Divani que perrmet asseure's per tot el seu perímetre creant diferents zones de reunió: cap a la zona de tv, de cara al menjador o com a zones de lectura.
La tauleta auxiliar i el mueble de la TV són de Capellini. La butaca a ratlles és un disseny de J Wengner i les làmpades són el model Toio de Flos.
El menjador es sitúa entre el sofà i la cuina, i és el primer espai que es veu a l'entrar a l'habitatge. Es va escollir una taula i unes cadires molt lleugeres, dissenys de Molteni, que queden emmarcdas davant del finestral i sota una làmpada de llàgrimes antiga, de la propietària.
Aquesta és la zona de l'habitatge que va exigir la intervención més intensa i minuciosa. Es va destinar a una zona de treball del propietari i una zona d'estar més informal on rebre als amics.
Primer es van recuperar i netejar les columnes i capitells, es van afegir uns vidres fixos als arcs de les finestres. Al fons del claustre hi havia un antic safareig de pedra suspès a la paret. La proposta de l'equip d'interioristes de vilablanch va ser recobrir la base amb un material similiar, per dona-li un volum més sòlid i afegir un canó d'aigua per fer d'aixeta.
El saló es va crear davant del finestral central. Es va ubicar un sofà i un mòdul lacat en ngere, del programa Sistemi de Capellini. La gran tumbona que es sitúa al costat del safareig és un disseny de Paola Lenti i la afombra és de Karim Raschid. A l'altre extrem, una butaca lila de Paola Lenti.
Al costat de la porta de l'entrada es van situar les taules de treball, semiocultes pel separador "biombo", un disseny de la firma Extremis. Aquestes petits elements verticals de plàstic deixen passar la llum i al mateix temps oculten la visií, s'han utilitzat també davant les finestres de mig punt.
La paret de la part exterior del claustre, la que dóna al pati d'illa, es va deixar sense pintar, només amb plantes i amb el contrast que donen els vidres fixes col·locats als antics accessos o arcades del claustre.
Les portes d'una reforma anterior, de fusta massissa tallada en una sola peça i sense motllures agregades, van ser restaurades per preservar-les tal i com estaven.
L'antic claustre
El claustre pertany al Convent de Sant Agustí i ja estava subdividit, de tal manera que cada veí tenia una part del claustre incorporada.
La construcció d'origen té uns 500 anys. El claustre estava ocult sota d'un mur, amb diferents obertures de diveres èpoques i amb dues balconeres de dues fulles als extrems i una porta d'estil morisc a un cantó.
Hi havia dues formes d'intervenir l'espai:
- La primera consistia a recuperar l'estructura dels arcs, eliminant els elements agregats d'èpoques posteriors. D'aquesta menera, des de l'exterior es conferia a l'espai una unitat estètica de gran impacte.
- La segona apostava per restaurar el elements existents, respectant les diferents etapes de la història de l'edifici.
Finalment, per temes urbanístics i tècnics, es va optar per la segona opció, recuperant i rehabilitat les portes d'accés al claustre i deixant l'estructura tal qual, amb les diferents intervencions històriques a la vista.
Habitatge reformat per Gaudí
L'habitatge era propietat de l'Isabel Güell, marquesa de Castelldosrius i filla de l'Eusebi Güell, el gran mecenes de l'Antoni Gaudí. La finca va ser construïda l'any 1885 i reformada entre el 1901 i el 1904 pel gran arquitecte del modernisme català.
La glorieta, que està annexa al saló i actualment està destinada a la zona de jocs, és una ampliació que va fer el genial arquitecte per ubicar el piano de l'Isabel Güell. Incluús existeix una anècdota sobre la construcció d'aquesta glorieta que, a la seva època, volia evidenciar el mal caràcter de l'arquitecte català:
“A la marquesa de Castelldosrius li havien regalat un piano de cua que no podia ser instal·lat a cap lloc, degut a les seves exagerades dimensions. Quan li va preguntar a Gaudí què podia fer-se al respecte, ell li va contestar: “Isabel, creu-me, toca el violí " ( Del lllibre "Auques i ventalls", de 1916, de Josep Carner).